una columna

Després va ser propietat d´un militar i a l´any 1946 es celebrà un concurs el qual va haver tir i arrastre a càrrec del “tio Doro i Cabassots” que estaven a l´Institut de Colonització de València i aconseguiren fons per a portar-lo a terme, i este concurs tenia altres parts com: Cant, en el que va guanyar una dona, coneguda de malnom com “La Rilla”, encaixar sebes, que tornà a guanyar “la Rilla” en companyia d´una altra parella, presentar animals de qualitat, mostrar la millor hortalissa, en general de tot allò que es relacionava amb l´horta,... Tenim constància que només es va celebrar una vegada. Com a fet anecdòtic: el fill del “Abuelo Cotxero” que s´anomenaven curiosament “Blava” i “Rogante” guanyaren el concurs junt a “Leona”. Després de la Guerra Civil, la casa va ser utilitzada com a magatzem d´aliments per a l’exèrcit.

 

   Pel que fa a la descripció de les depenències, a la banda esquerra hi havia una escala, decorada amb taulells amb la vora dels esglaons i la barana de fusta. Al pati hi havia una ampla zona ajardinada. Hi havia unes torres de vigilancia i vigilants armats a càrrec de la seguretat del recinte.

   L´Institut de Colonització va fer parcel·les i les va repartir als llauradors (colons) del poble. Aquestos tenien l’obligació de pagar-les durant un temps de 25 anys i després es va formalitzar l’escriptura. El que va adquirir una horta també tenia dret a una part proporcional de la Casa Blanca, però no sabien exactament quina era la part que li corresponia a cadascú dels propietaris.

En una de les vies de trànsit principals de la Pobla de Vallbona, el carrer del Poeta Llorente, trobem la Casa Bernal, de mitjan segle XIX.
Es tracta de la casa senyorial de la família Bernal, el propietari de la qual va ser José M. Bernal Peris, tinent alcalde de València i cavaller cobert del rei Alfons XIII. La seua muller era María Llorente Falcó, filla del poeta Teodor Llorente i formaven un dels matrimonis més importants de l’elit intel•lectual valenciana.
El 1907, José M. Bernal va encarregar a l’arquitecte modernista Manuel Cortina la reforma del saló d’aquesta estança, que incloïa la llar d’una xemeneia de la qual es conserva el plànol original. L’arquitecte el va dissenyar d’acord amb els interessants acabats interiors d’estil medievalista que donava als seus edificis.
Els elements ornamentals de la façana deixen constància del caràcter classicista de principis de segle: l’encoixinat; els escuts de pedra; els estucats, que simulaven un mur de maçoneria; les grans reixes, i els portals senzills, que contrasten amb la porta del carrer de Colom, molt més decorada, per on entraven els senyors quan venien amb el cotxe de cavalls.
Actualment, la Casa Bernal està catalogada com a Bé Immoble de Rellevància Local, dins del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic del terme municipal de la Pobla, i té una superfície aproximada de 460 m2.
La meitat de l’edifici va ser adquirida per l’Ajuntament de la Pobla el 2003, que en té prevista la rehabilitació, en la qual es preveu la conservació i la valorització de l’edifici, ja que encara no es troba obert al públic.
L’habitatge té una tipologia de casa de poble, de burgesia acomodada, cosa que s’observa fàcilment en els diferents paviments que té l’habitatge i l’estructura: la planta baixa està destinada al servei a les tasques típiques d’aquest i la primera planta, als senyors.
L’entrada d’aquesta casa és la típica entrada de poble: eixamplada, amb el paviment de palet, que va realitzant figures diferents fins al pati, en la denominada «entrada de carro».
A la meitat de l’entrada a l’esquerra, trobem l’escala d’accés a la primera planta, on vivien els senyors de la casa. La barana ja denota la classe social resident a l’habitatge, ja que està feta tota de fusta d’estil clàssic. Els escalons són mamperlans i rajoles amb sanefes distintes, que podrien ser del s. XVIII.
En cada una de les habitacions, els paviments són de fang 30x30 cm, però amb disposicions distintes: amb rajoles blanques de 10x10 cm, amb rajoles de Manises, de cartabó, a saltacavall...

En este sentit es creà en el municipi una associació anomenada “Amics del Museu” que ha aportat gran quantitat de material etnogràfic, el qual s´ha restaurat per mig d´un Taller de Restauració, i que formarà part del futur museu.

Antigament, es tractava d´una casa de llauradors adinerats del segle XVIII i XIX localitzada al carrer Sant Antoni. Inclou estructures annexes relacionades amb les activitats econòmiques (quadra, almàssera, trulls, etc). Els propietaris eren coneguts al poble com els “Senyorets” que s´anomenaven Francisco Iranzo Benedito i Donya Pura Mata Mañez. Posseïen gran quantitat de propietats, tenim constància de l’existència de terres de secà situades en territoris de muntanya i terres de regadiu que es localitzaven en zones pròximes al nucli de la població. Esta família obtenia la majoria dels seus beneficis dels fruits obtinguts per les terres de secà, doncs eren més abundants que les de regadiu, així es convertia en una família respectada i amb una alta consideració social per tota la població.
   Els propietaris no vivien de forma habitual a la casa, és a dir, la freqüentaven en ocasions específiques. La casa era habitada durant tot l´any per la família dels estatgers que vivien a la planta baixa. Estos no tenien accés al primer pis que estava tancant amb claus pels propietaris; per tant, la zona dels propietaris era considearda per la família del estatgers com a un santuari que només accedien per a netejar-lo quan s´aproximava una visita dels “Senyorets”.

   La família dels estatgers la composava Gavino i la seva esposa junt amb els seus fills. Aquestos vivien amb els criats, tenien referències de que no eren de la localitat sino que procedien de València i que ambdos vivien de forma permanent a la casa junt a un xòfer, durant l´època en que els amos disposaven de cotxe, un dels pocs que existien en aquell temps a la població. L´últim estatger  conegut de la Casa Gran va èsser José Campos Ferrandis i posteriorment, la casa passà a ser propietat de l´Ajuntament.

   L´edifici tenia doble ús: com a habitatge i com a centre neuràlgic de producció de vi i oli. Per a donar este servici disposava d´una almàssera i tres trulls, per tant, tenia un ús privat i un ús públic, ja que la gent del poble anava per el.laborar oli i vi. Hi havia altres trulls de ponts d´ús públic: un al carrer Reverendo Miguel Tarín, un altre al carrer del Saquet i  l’altre al carrer Jesús Pitarch.