una columna

Després va ser propietat d´un militar i a l´any 1946 es celebrà un concurs el qual va haver tir i arrastre a càrrec del “tio Doro i Cabassots” que estaven a l´Institut de Colonització de València i aconseguiren fons per a portar-lo a terme, i este concurs tenia altres parts com: Cant, en el que va guanyar una dona, coneguda de malnom com “La Rilla”, encaixar sebes, que tornà a guanyar “la Rilla” en companyia d´una altra parella, presentar animals de qualitat, mostrar la millor hortalissa, en general de tot allò que es relacionava amb l´horta,... Tenim constància que només es va celebrar una vegada. Com a fet anecdòtic: el fill del “Abuelo Cotxero” que s´anomenaven curiosament “Blava” i “Rogante” guanyaren el concurs junt a “Leona”. Després de la Guerra Civil, la casa va ser utilitzada com a magatzem d´aliments per a l’exèrcit.

 

   Pel que fa a la descripció de les depenències, a la banda esquerra hi havia una escala, decorada amb taulells amb la vora dels esglaons i la barana de fusta. Al pati hi havia una ampla zona ajardinada. Hi havia unes torres de vigilancia i vigilants armats a càrrec de la seguretat del recinte.

   L´Institut de Colonització va fer parcel·les i les va repartir als llauradors (colons) del poble. Aquestos tenien l’obligació de pagar-les durant un temps de 25 anys i després es va formalitzar l’escriptura. El que va adquirir una horta també tenia dret a una part proporcional de la Casa Blanca, però no sabien exactament quina era la part que li corresponia a cadascú dels propietaris.

 L’edifici dels segles XIV-XVI estigué abandonat perquè estava en runes i va desaparèixer. Posteriorment el construïren com a masia agrícola, i ja en el segle XIX es va convertir en la casa que coneguem en els nostres dies, com a casa de la familia Bernal. En temps de guerra va èsser ocupada per diversos colectius i tingué diverses utilitats. Quan va finalitzar la guerra passà de nou als seus propietaris originals.

Els amos de la casa van ser: Filomena Bernal Gutierrez i el poeta Teodoro Llorente. Rosario Garcia i José Mestre s’encarregaven dels manteniment de la casa i de les terres, eren arrendataris històrics. Els amos només venien en dades senyalades. El Poeta Teodoro Llorente organitzava reunions i tertulies amb personatges coneguts de l’àmbit cultural de l’època. Actualment una bona part de la casa és propietat de l’Ajuntament que l’ha adquirida i a l’altra part resideix Donya Consuelo Crespo Contelles, que estava casada amb Don Federico Mestre. Sota al manteniment de la casa que es troba al cantó vivia un estatger conegut amb el nom de Bautista Picher.

Antigament a la casa Bernal hi havia cavalls de refresc, els quals estaven a disposició dels vianants que venien de terres llunyanes. Com es lògic, este era el mitjà més comú a l’època que tractem.

En quant a la decoració interior, destaquen els  murals de taulellets que hi ha a la paret esquerra, de Santa Filomena i a la dreta un altre de Sant Josep. Davant la casa hi havia dos bancs de pedra i Don Joaquim Barberà va aprofitar l’amistat que tenia amb Donya Filomena per a demanar-li que donara els bancs per a l’església. En l’actualitats constitueixen  els esglaons de les tres portes principals d’esta església.

En este sentit es creà en el municipi una associació anomenada “Amics del Museu” que ha aportat gran quantitat de material etnogràfic, el qual s´ha restaurat per mig d´un Taller de Restauració, i que formarà part del futur museu.

Antigament, es tractava d´una casa de llauradors adinerats del segle XVIII i XIX localitzada al carrer Sant Antoni. Inclou estructures annexes relacionades amb les activitats econòmiques (quadra, almàssera, trulls, etc). Els propietaris eren coneguts al poble com els “Senyorets” que s´anomenaven Francisco Iranzo Benedito i Donya Pura Mata Mañez. Posseïen gran quantitat de propietats, tenim constància de l’existència de terres de secà situades en territoris de muntanya i terres de regadiu que es localitzaven en zones pròximes al nucli de la població. Esta família obtenia la majoria dels seus beneficis dels fruits obtinguts per les terres de secà, doncs eren més abundants que les de regadiu, així es convertia en una família respectada i amb una alta consideració social per tota la població.
   Els propietaris no vivien de forma habitual a la casa, és a dir, la freqüentaven en ocasions específiques. La casa era habitada durant tot l´any per la família dels estatgers que vivien a la planta baixa. Estos no tenien accés al primer pis que estava tancant amb claus pels propietaris; per tant, la zona dels propietaris era considearda per la família del estatgers com a un santuari que només accedien per a netejar-lo quan s´aproximava una visita dels “Senyorets”.

   La família dels estatgers la composava Gavino i la seva esposa junt amb els seus fills. Aquestos vivien amb els criats, tenien referències de que no eren de la localitat sino que procedien de València i que ambdos vivien de forma permanent a la casa junt a un xòfer, durant l´època en que els amos disposaven de cotxe, un dels pocs que existien en aquell temps a la població. L´últim estatger  conegut de la Casa Gran va èsser José Campos Ferrandis i posteriorment, la casa passà a ser propietat de l´Ajuntament.

   L´edifici tenia doble ús: com a habitatge i com a centre neuràlgic de producció de vi i oli. Per a donar este servici disposava d´una almàssera i tres trulls, per tant, tenia un ús privat i un ús públic, ja que la gent del poble anava per el.laborar oli i vi. Hi havia altres trulls de ponts d´ús públic: un al carrer Reverendo Miguel Tarín, un altre al carrer del Saquet i  l’altre al carrer Jesús Pitarch.