El naixement de la Pobla de Vallbona té el seu origen en l'ocupació de les terres valencianes per part de les tropes cristianes en 1238. Durant el segle XIII es van produir canvis en la titularitat del senyoriu de Benaguasil, en el qual acabaria integrant-se la Pobla de Vallbona, buscant la creació d'una nova població de majoria cristiana, per la qual cosa es va fundar La Pobla de Vallbona.
En eixe context històric l'existència de la Pobla de Vallbona es troba documentada per primera vegada al començament de 1282, quan en eixe any la monarquia ordenava que es desviara el camí real fent-ho passar per
la Pobla de Vallbona, propietat en aquells moments de Jaume Pérez.
Estes noves poblacions cristianes, es caracteritzaven per la disposició regular de l'assentament, aconseguida per mitjà d'un viari ortogonal, és a dir en retícula, a partir de dos eixos principals (com ja s'ordenaven els campaments i ciutats romanes). Durant el regnat de Pere II, en un context bèl·lic contra Castella, va ser creada en 1358 la Junta denominada de Murs i Valls. És en este moment quan segurament es tanca el nucli urbà de La Pobla, per
mitjà de murs de tàpia valenciana, obrint quatre portes: el portal nord o de l'Acampes, el portal de València, el portalet i el portal de Benaguasil i així va romandre fins ben entrat el segle XIX. Així l'espai intramurs seria el delimitat pel Carrer Sant Josep, Carrer l'Eliana, Carrer Sant Joan Llàtzer i Blasco, Plaça de Santiago Apòstol per a tornar al Carrer Sant Josep.
El carrer principal era el carrer Major (actual Carrer Bisbe Cervera), en la que s'inserien els edificis de caràcter civil i religiós: la casa del Consell o Casa Consistorial en la confluència amb la travessia de Les Ventes i l'església parroquial de Sant Jaume Apòstol situada en l'extrem de la porta de Benaguasil. De la rellevància del carrer Major donen mostra alguns testimonis com els escuts heràldics que encara hui perviuen en les fatxades d'alguns edificis.
Ja per a finals del segle XIX inicis del segle XX es poden observar diversos edificis modernistes.